Neuroqueering: una mirada crítica i creativa a la neurodivergència

En els últims anys, el concepte de neurodivergència ha anat guanyant espai en els debats socials, acadèmics i clínics. Parlem de persones que processen, pensen i senten de manera diferent a la considerada “norma” —per exemple, persones autistes, amb TDAH, altament sensibles o amb altres perfils cognitius. Però dins d’aquest marc ha sorgit un terme més recent i provocador: neuroqueering.

Aquest concepte, nascut en els estudis queer i els moviments activistes, busca qüestionar no només la patologització de les diferències neurològiques, sinó també els sistemes de poder que defineixen què és “normal” i què no. Neuroqueering significa, literalment, “rarejar” la manera com entenem la ment i la identitat: obrir espais on la diversitat cognitiva i emocional no sigui vista com un problema, sinó com una font de creativitat i resistència.

Una investigació amb mirada transformadora

La proposta d’investigació al voltant del neuroqueering se centra a entendre com les persones neurodivergents creen estratègies per habitar el món d’una manera més lliure, allunyant-se de les pressions de la normativitat. Això implica explorar experiències quotidianes, narratives personals i pràctiques creatives que desafien etiquetes diagnòstiques rígides.

El neuroqueering no es limita a estudiar “trastorns” o “dèficits”, sinó que reivindica l’agència de les persones per redefinir-se a si mateixes i construir comunitat. En aquest sentit, la investigació posa el focus en pràctiques com l’art, l’activisme, l’humor i les relacions afectives com a espais on emergeix una manera diferent de viure i entendre la neurodivergència.

Per què és rellevant en psicoteràpia?

Tradicionalment, la psicologia clínica ha tendit a buscar l’“adaptació” de les persones neurodivergents a entorns pensats per a la majoria neurotípica. Això ha generat sentiments de culpa, inadequació i fins i tot violència institucional. El neuroqueering proposa capgirar la mirada: en lloc de centrar-nos només en “normalitzar” conductes, podem obrir espais terapèutics on les diferències siguin reconegudes i celebrades.

Per a la psicoteràpia humanista i integradora, això és especialment potent. Treballar des d’una perspectiva neuroqueer significa validar experiències que sovint han estat silenciades, i acompanyar la persona en el procés de trobar formes pròpies d’expressió, autocura i relació. En lloc de preguntar “com pots encaixar millor?”, esdevé més útil preguntar “com pots crear un espai on tu i la teva manera de ser tinguin valor?”.

Un camp en creixement

La recerca sobre neuroqueering encara és emergent, però connecta amb moviments més amplis de justícia social i amb perspectives crítiques dins la psicologia. El seu objectiu no és tant establir noves categories, sinó desafiar les existents i obrir possibilitats de vida més àmplies.

A nivell pràctic, això podria traduir-se en nous models de teràpia, projectes comunitaris i espais creatius on la diversitat no només s’accepti, sinó que es consideri imprescindible per repensar el benestar i la salut mental.

En definitiva, el neuroqueering ens convida a veure la neurodivergència no com una “etiqueta clínica” sinó com una oportunitat per qüestionar normes, inventar nous llenguatges i construir societats més inclusives. Des de la psicoteràpia, assumir aquesta mirada pot ser un acte radical d’acompanyament i respecte.